Canvi climàticEnergiaMaresmeMedi AmbientNoticíaPremsaTransició energètica

Notes de l’acte “Salvem el planeta! Fem de l’energia verda un bé comú”

El company Juan Ortiz pren nota de l’acte organitzat per En Comú Podem Mataró amb Joan Herrera, Rosa Trenado i Alejandro Páez com a ponents i que va voler posar el focus a la transició energètica i l’emergència climàtica, de forma global i local

Mataró, 14 de febrer del 2022

El passat dimecres 9 de febrer va tenir lloc a Mataró, a l’Ateneu Centre Cultural de la Fundació Iluro, l’acte “Salvem el planeta! Fem de l’energia verda un bé comú” que, organitzat per En Comú Podem Mataró, proposava una mirada global i alhora local (des del municipalisme) sobre el canvi climàtic. Com a convidats hi havia Joan Herrera (Exdirector de l’Institut per la Diversificació i Estalvi de l’Energia), Rosa Trenado (Regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat de Badalona) i Alejandro Páez (activista pel clima). A l’acte, moderat per la regidora de l’Ajuntament de Mataró Sarai Martínez Vega, hi van assistir prop d’una setantena de persones.

El company Juan Ortiz va prendre una sèrie de notes de l’acte que, amb el seu estil particular, creiem interessant compartir-vos:

Joan Herrera va obrir la seva exposició amb aquestes paraules: “La contradicció principal en el segle XX es va situar entre el capital i el treball. En el segle XXI ja no és així, sinó que la contradicció principal es troba entre el capital i la biosfera”. I va subratllar que el col·lapse és real. La pandèmia del COVID-19 és un episodi petit comparat amb les onades que vindran després. El ritme d’extinció d’espècies no té precedents. Però si ens instal·lem en el fatalisme del “no podem fer res”, no farem els deures. A partir de l’augment global de 2 graus centígrads la situació es tornarà irreversible. I l’escenari comença a ser més que catastròfic. Actualment ens trobem en un augment de 1,5ºC. I és absolutament necessari lluitar per no arribar a 1,6ºC perquè l’impacte d’una sola dècima ja és considerable per a la humanitat.

Si dirigim la mirada a Espanya, el nostre país té una fortíssima dependència energètica de l’exterior (per exemple, les centrals nuclears depenen de l’urani de la República Centreafricana). El nostre país és pobre en combustibles fòssils, però ric en territori i en sol.

Joan Herrera va posar l’èmfasi en la necessitat d’articular i organitzar mesures tant en les conurbacions més denses, com ara l’àrea metropolitana de Barcelona (Pacte Metropolità, zona de Baixes emissions…), així com el que podem anomenar la Catalunya “buidada” o menys densa, això que anomenem “el territori”. Hem d’intentar que “el territori” també se senti protagonista. Herrera va insistir en que no podem aplicar una mena “de despotisme il·lustrat de l’ecologisme”. Cal establir el que ell va anomenar una solidaritat responsable o “responsabilitat solidària”. Hem d’establir una comunió o aliança entre els centres de consum (les grans ciutats o conurbacions) i les zones menys poblades però que poden ser àrees de gran producció d’energia renovable.

Es preveu que les instal·lacions d’energia eòlica i sobretot fotovoltaica ocupi el 2% del territori de Catalunya, que és una superfície gens menyspreable.

Les primeres conseqüències ja són a la vista: l’alteració de paisatges que han comportat la mobilització en contra de persones afectades organitzades que protesten per aquesta alteració.

L’exemple més actual el trobem en l’Alt Empordà. No n’hi ha prou amb l’energia solar. Cal impulsar també l’energia eòlica. I, per tant, el Parc Tramuntana, 30 km. mar endins, que pot abastir el 50% de l’energia que en consumeix a tota la província de Girona és cabdal. En temps de transició no són convenients “els purismes”. D’acord que és una gran empresa multinacional la impulsora del projecte, però NO PODEM INSTAL·LARNOS EN EL NO. És molt més intel·ligent posar condicions i assegurar un retorn al territori afectat. La reflexió que hem de fer davant d’aquestes suspicàcies legítimes ha de ser franca: si no alterem el paisatge, quina és l’alternativa? Doncs l’alternativa és la dependència energètica d’altres regions o països i/o el canvi climàtic!

LA CONTRADICCIÓ ENTRE CENTRES DE CONSUM VERSUS TERRITORI s’ha d’entomar aplicant molta pedagogia: d’una banda, les entitats denses, és a dir la gran conurbació entorn de la capital de Catalunya, ha de donar exemple. D’altra banda, cal garantir la participació ciutadana. Els recursos que “el territori” posa al servei de la producció d’energia neta ha de tenir un retorn, i, sobretot, evitar el greuge comparatiu. L’exemple de la reacció a França de les “armilles grogues” ens han de servir de lliçó. La transició energètica és el gran repte. I, segons com es faci pot perjudicar als sectors més febles de la població. De la mateixa manera, que a escala global, el canvi climàtic perjudica a les poblacions dels països pobres, quan els països més responsables són els països rics i/o més desenvolupats. Això també pot passar a escala regional i local.

COM PODEM DONAR EXEMPLE DES DE LES ZONES MÉS DENSES O URBANES? Perquè per moltes teulades amb energia fotovoltaica que instal·lem, mai les ciutats podran proveir-se: no n’hi ha prou.

Només el 28% del consum d’energia correspon al consum domèstic. El gran consum d’energia se l’emporta la mobilitat motoritzada. A Barcelona és entre el 55% i el 60%. Pot la ciutat tornar a connectar amb el planeta? La resposta és positiva. S’ha reduït en un 80% els costos de les plaques fotovoltaiques. És a dir, podem produir electricitat més barata. És més, amb el marc normatiu actual podem articular figures, com ara les COMUNITATS ENERGÈTIQUES, les COMUNITATS CIUTADANES. I també crear xarxes on s’impliquin els ENS LOCALS, les ORGANITZACIONS CIUTADANES i les EMPRESES.

Cal tenir la visió de crear ACTORS per competir amb els grans operadors (bàsicament són  5 OLIGOPOLIS, com ara ENDESA). Des del municipalisme es pot articular aquest marc. No ens hem de quedar amb les engrunes. Cal guanyar múscul per competir amb els gegants de la producció.

SI DEMANEM AL TERRITORI QUE PERMETI LA INSTAL·LACIÓ DE LES INFRAESTRUCTURES DE PRODUCCIÓ, TAMBÉ LES CIUTATS HEM D’INICIAR EL CAMÍ I SER ELS PRIMERS EN DONAR EXEMPLE.

Joan Herrera va elogiar l’aposta decidida que ha fet Mataró amb l’anella ciclista. Perquè la major part del consum energètic no és a la llar, sinó la mobilitat motoritzada. En aquest sentit cal apostar per la transformació de les ciutats: bicicleta, patins, la peatonalització de carrers… Però cal anar més enllà. En xifres globals, a Espanya comptem amb un parc automobilístic d’entre 22-23 milions d’unitats. Però, de fet, només la meitat, prop de 10 milions de vehicles són d’ús ordinari. Això es pot comprovar en les “operacions sortides” de vacances i ponts festius. El decalatge és de 12 milions de vehicles. Això ens assenyala un camí a recórrer: ANAR A LA CULTURA DEL COTXE DE SERVEI EN COMPTES DEL COTXE DE PROPIETAT.

REHABILITACIÓ ENERGÈTICA

El vector d’energia és el gran protagonista de la transformació ECOLÒGICA. La rehabilitació energètica dels habitatges serà central. En les àrees del Mediterrani s’ha avançat poc. Per bé que no patim d’onades de fred, sí que patim uns estius cada cop més llargs i onades de calor. Ens cal adequar els habitatges en conseqüència. En aquest sentit, és indispensable aprofitar la potència del sector de la construcció del nostre país i aprofitar-los per la rehabilitació  dels habitatges. Però ens CAL ARTICULACIÓ INSTITUCIONAL. Com organitzar el crèdit per una rehabilitació massiva, per exemple.

En definitiva, no podem entrar en la desesperança ni en l’alarmisme, perquè això porta a la inacció (que és el gran risc actual).

PROBLEMA EN CIUTATS. No tenim maquinària municipal per a la qüestió energètica. En la nova directiva europea, el municipalisme té un protagonisme clar. Durant l’onada d’increment exponencial de preus energètics s’ha pogut comprovar. En Joan Herrera posa l’exemple de El Prat de Llobregat on han creat una oficina d’assessorament a les llars, que ha permès fer més de 1000 petites intervencions que han suposat un gran estalvi per a les famílies.

En la seva intervenció, Rosa Trenado, regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Badalona, va descriure algunes iniciatives que s’han pres a Badalona, que se sumen a la visió que ha exposat Joan Herrera.

En poc temps s’han posat en marxa plans per replantar 3000 arbres a la ciutat (feia 10 anys que no es plantaven arbres a Badalona!), millorar la recollida de dades i indicadors per preveure canvis  meteorològics sobtats, avançar en l’augment de zones verdes, i la importància de l’educació ambiental i energètica a les ESCOLES.

Alejandro Páez, activista pel clima, va exposar la importància de la mobilització dels joves a nivell internacional, tot remarcant la dimensió DEL CANVI DE MENTALITAT a escala individual, a més de la local i la global.

En el decurs de les intervencions del públic es van tractar aspectes molt interessants, com ara EL DECREIXEMENT.

Tant Joan Herrera com Sarai Martínez van insistir en què no pot haver-hi transició energètica si no és justa socialment, o si porta més desigualtat als sectors de la població més empobrits o laboralment més fràgils. “O cuidem del SECTOR DELS DAMNIFICATS o no ens en sortirem”, va afirmar Joan Herrera. El cas dels transportistes de la “última milla” és molt clar.  Cal que tinguin ajudes. Els van dir que es passessin al dièsel, i ara no poden passar-se al elèctric tot sols.

L’altre assumpte rellevant de les darreres intervencions va ser en si és possible un MÓN SOSTENIBLE si no es produeix un DECREIXEMENT. Tal com va dir Alejandro Páez, no és possible continuar amb aquests nivells de consum i de deixalles. Per tant, el decreixement és necessari. No podem mantenir aquest ritme. Però tot això no serà possible SI NO HI HA ACOMPANYAMENT SOCIAL.

Back to top button